La Meritxell Cucurella-Jorba, entusiasta i apassionada, em va fer arribar aquest poema, al poc temps de preguntar-li si li agradaria unir la seva paraula i un gravat meu.
Entre les dues, d'una manera espontània i molt còmode vam triar el millor poema per al millor gravat,
-al menys per a les dues- que vibressin afins i es multipliqués la seva bellesa.
Jo crec que ho hem aconseguit i segurament més endavant donarà altres fruits artístics.
El poema de l'autora és inèdit i el meu gravat és una punta seca amb additives amb data de desembre del passat Nadal.
Us recomano que llegiu a continuació el text de la Meritxell on explica com ens vam conèixer i els vincles invisibles que va teixint la Vida i l'Art.
També podeu fer un viatge entrant al seus blocs i webs d'aquesta dona prolífica i compromesa, d'aquesta poeta que signa com
el dígraf del desitx. Això ja ens diu molt d'ella i tot està dit amb moltes dosis de sinceritat, passió, sensibilitat i contundència.
Núria Corretgé, Sitges 6 de març, un dia ben plujòs
SITGES, EL DÍGRAF I LA NÚRIA CORRETGÉ
De vegades la vida ens porta
per camins que ja sabem que no ens faran perdre. Que ens faran arribar al port
de la sal més salvatge o al cim de la neu més pura. L’estiu passat el Joan Duran i la Cèlia Sánchez-Mústich em van
convidar a la 6a Festa de la Poesia de
Sitges: tot un honor! Sempre he estimat Sitges, però des d’aquells dies
encara la vaig estimar més. Si és que hi ha un sempre més per a l’amor.
Entremig de tanta eufòria i tant excés (perquè la paraula que escau a Sitges és
excés:
excés de bellesa, excés de simpatia, excés de creativitat, excés d’excés, etc.)
vaig conèixer la Núria Corretgé i de
seguida vam parlar rient. No sabia encara que ella era qui havia animat tota
una colla d’artistes sitgetans a crear un aparador per a un poema d’un poeta de
la Festa. L’endemà vam fer la ruta i em vaig enamorar de cada aparador i de
cada poema i del meu, encara més. Si és que hi ha un sempre encara més per a
l’amor. La perfumeria Costa s’havia
deixat dur per una aroma de dígraf i d’un poema tan apassionat com irònic. La
Núria i els artistes d’El Taller van
saber captar amb mà mestra l’essència d’aquelles paraules i tot feia olor de vellut roig i de paraules dites a mitges.
Amb la Núria hem anat compartint altres
experiències artístiques, com sessions de Delicadeses o el “Passeig de mots que transiten mares-arbre
per esdevenir fills-branca-fulla-flor-fruit que el vent deixa i pren”, el
paisatge intervingut que el dígraf va dur a terme amb l’artista plàstica Roser Oduber. Hem anat seguint aquells
camins que la vida ens havia deixat a punt i que ja sabem que no ens faran
perdre. La sal salvatge. La neu pura. La paraula esbossada i el dibuix escrit.
Els tàndems de poemes del dígraf del desitx i els gravats de la Núria Corretgé són una intersecció, un encreuament de
camins d’uns espais que no tenen tots els mapes traçats. Perquè els mapes van
amb la vida. I la vida floreix cada dia, com les flors que volem veure florir.
NOMÉS SÓC BREU AMB POESIA
El dígraf del desitx és
poeta. Poeta i punt.
Darrere d’aquestes dues
lletres i aquest sol so hi ha Meritxell Cucurella-Jorba. El dígraf: tx:
el centre del seu nom.
Va guanyar el Premi Creació
Jove (2000) de l’Ajuntament de Barcelona amb punxa’m i va
representar la Ciutat Comtal a la Biennal de Joves Creadors d’Europa i la
Mediterrània que tingué lloc a Sarajevo. Un primer pas. Un atreviment. I el Premi
Pollença de Poesia (2008) amb Intemperància roig encès. El
darrer pas. Una defensa aferrissada de l’amor i la seva absència. Ni un premi
ni l’altre es convoquen avui. Ara i des d’aquí, gràcies als agosarats que un
dia van saber veure el fer del dígraf.
Després del primer llibre en
vingueren d’altres de pulsions fàcils: Nòmada de tu. Un quadren i
Els amants de Sarajevo: pecats de joventut. I amb caps que,
malgrat els nusos nus que els lliguen no queden mai del tot lligats, el dígraf
deia, elegant, adéu-fins-aviat a les caixes altes. Era l’hora de nuar (2004)
o de desamar (2005) o la incompletesa: imatges robades en
cementiris i textos inacabats. Intemperància
roig encès (2009) és el seu darrer llibre: un cercle de passió. Que no
s’atura. Perquè va amb la vida. I la vida floreix cada dia.
Ara el dígraf no ha deixat
d’escriure, no. Escriu més que mai, i viu més que mai. I es duplica i
s’amplifica ara i adés. Però els temps estan canviant i als editors se’ls fa
difícil publicar. I els premis els guanyen els altres: poetes més correctes.
Però el dígraf no canviarà. I si no guanyà, perdrà.
El dígraf ha trepitjat
escenaris de festivals poètics que tenen lloc a Catalunya (Barcelona, Girona,
Lleida, Tarragona, Sitges
(i mai Vilanova!), Oliva, Lloseta, Avinyó, etc.) i arreu
d’Europa (Sarajevo (oh, estimada!), Roma (la dolce), Porto (mmm...), Berlín,
Lisboa, Madrid, Luxemburg o llocs amb noms tan exòtics i apassionants com
Dnipropetrovsk, Odessa, Jarkiv, Ternopil o Lviv!).
porta la direcció artística
del cicle-festival Delicadeses · art de
tros: intervencions
Del desitx o la incorrecció
feta consigna.
Poesia. Poesia i punt.
I punt.
